Les cordes de l’ukelele 3fax

Hi ha temes universals que una vegada i una altra ens fan pensar, ens inspiren, ens criden l'atenció i són a la base de molts i molts projectes musicals... I alguns parlen del tàndem més verídic que hi ha: la vida i la mort, el cicle vital... propostes que ens parlen del pas del temps, o de per què som aquí i cap a on anem.

Avui ens inspiren les històries que s'han anat explicant a través del temps; llegendes i narracions que alimenten tantes i tantes peces musicals, aquí, més enllà i pertot arreu.

Ens situem imaginàriament en un paisatge armeni, en aquelles terres que geogràficament són a la intersecció entre Europa i Àsia. Comencem amb el nom de Djivan Gasparyan per fer un recorregut amplificat per algunes orquestres i grans formacions.

Si hi ha un concepte sempre present quan parlem de músiques del món, de músiques d'arrel escampades pel planeta, aquest és el "d'anada i tornada", és a dir, quan ens referim a aquells estils, patrons o gèneres viatgers que han travessat mars i han estat adoptats, o adaptats, en altres cultures, i més concretament, cultures sonores. Ja sigui per fenòmens com les migracions o les connexions culturals, n'hi ha milers d'exemples en la història i també actualment...

En un dia de màgia i d'il·lusió per als més petits --i per què no, també per als més grans i per a tothom--, podríem dir això: quin regal hi ha millor que la música, que cada dia ens obsequia amb noves ocasions per emocionar-nos... i per inspirar-nos?

Avui, això torna a anar de melismes. Ens acompanyen aquesta mena d'aromes sonores d'això que anomenem Orient, ja sigui amb veus o amb propostes instrumentals. I hi afegim les percussions, cosa que ens segueix fent viatjar per un terreny amplíssim...

Tornem un cop més la mirada, o més ben dit l'oïda, a la música vocal, a algunes de les veus que millor han portat, i encara porten, el llegat i el sentir de les generacions precedents cap al futur... Propostes i artistes que recullen el llegat --sobretot de tradició oral-- d'un lloc, d'una zona, d'un país o d'un col·lectiu i ens ho presenten amb talent i elegància als nostres dies.

Ens venia molt de gust tornar a mostrar propostes d'aquelles que ajunten, reuneixen o combinen cultures sonores aparentment allunyades --com a mínim, geogràficament-- i que després (i no descobrim res) sempre acaben trobant punts en comú.

Com que ens agrada imaginar-nos un corrent que porta d'un tema a l'altre, avui l'aigua i tot allò que hi té a veure, com la pluja, els núvols, el cel o els rius, és el que ens inspira. Si més no, és l'element que ens ajuda a arrencar en aquest recorregut que comencem amb el més nou de la clarinetista, compositora i cantant Carlota Ortiz.

Com fem sovint, triem un punt d'arrencada, que avui situem al Caucas, aquesta zona que pivota al voltant d'unes muntanyes que coronen Armènia, i una mica més amunt, una serralada que toca per sobre amb Rússia i per sota amb Geòrgia... Una zona de l'est d'Europa que no és lluny de Turquia o d'Armènia. Ens serveix senzillament per començar un recorregut, i el comencem sonorament amb un disc que ja ens situa: "On the Edge of Caucasus Mountains", de la jove pianista, compositora i cantant ALINA SPIRIDONOVA.

Més d'un cop uns ulls negres han inspirat una cançó, i avui el nostre punt d'arrencada és una de les moltes visions que han sorgit del clàssic "Ochi Chernye"

Avui tornem a sentir la inspiració que ens ve de les illes, d'aquests territoris envoltats de mar que han atret tanta música i, sobretot, que han produït -i ho continuen fent- tanta música...

Que París és una de les capitals del món ningú ho dubta, i aprofitem la idea per fer tastos de propostes de tot arreu que hi tenen a veure, ja sigui perquè han nascut en aquesta ciutat, s'hi inspiren o en parlen directament.

Avui el nostre recorregut se centra, sobretot, en la Mediterrània; però en una Mediterrània, si ens ho deixeu dir d'aquest manera, expandida i mesclada. Per això ens atrevim amb un fado menor interpretat per una veu marroquina o amb una veu de l'Alguer vestida de tango.

El material sonor d'arrel té des d'avui un nou : el Dia Europeu del Folk, 23 de setembre. Ens hi unim, i avui, a més del nostre recorregut musical, recollim impressions dels músics Manel Fortià i Elisabet Raspall sobre el concepte "folk" i sobre com el treballen aquests artistes en les seves creacions.

De tant en tant ens aturem en aquelles peces, tonades o melodies que han esdevingut clàssics intemporals, d'aquells que ens ajuden a travessar espai i temps -això que tant ens agrada- i que en per sobre de clixés, de tendències o de dictats de la producció i la indústria sonores. Temes, en definitiva, que no ens cansem d'escoltar i que recollim amb veus i músics que els donen la seva visió particular.

Tornem a reunir propostes impulsades per contrabaixistes que venen de països més o menys càlids, però també hi sortiran propostes de violinistes de llocs una mica més freds ... perquè ja sabeu que ens agraden els contrastos i, si més no, que aquests ens inspirin. Us proposem arrencar amb contrabaix i piano, amb una part de la "Suite andina", que forma part del treball conjunt d'HORACIO I LUCÍA FUMERO, pare i filla, contrabaixista i pianista en aquest cas...

El nostre recorregut imaginari avui agafa forma, sobretot, de duet. Són aquelles col·laboracions que sorgeixen quan dos músics, o dues veus, decideixen unir-se i sumar talent, i ens encanten perquè moltes vegades en surten uns resultats fantàstics. Sentirem veus que parlen, sobretot, d'un dels temes més universals: l'amor.

Ens centrem en dos dels àmbits sonors que sempre ens atrapen: el piano i els cors. I tornarem a ar pertot arreu, perquè ens agraden els contrastos, o sigui que amb la imaginació podem moure'ns de les sonoritats d'influència àrab als vents gelats irlandesos... i ant per Cuba, Còrsega o per terres argentines.

Avui, això va de melismes. Ens acompanyen aquesta mena d'aromes sonores d'això que anomenem Orient, i ja sigui amb veus o amb propostes instrumentals. I hi afegim les percussions, cosa que ens segueix fent viatjar per un terreny amplíssim ...